Visito l’estudi dels d’Enserio. Quan m’obren el primer que els dic, abans que el bones tardes, és que haurien de muntar una altra empresa amb anomenada “De Part de Riure”, una divisió dedicada a l’humor, al joc, a la broma una mica pesada, activitats, per altra banda, tant o més necessàries que l’oxigen o la vitamina E.

Els d’Enserio riuen a la seva manera, amb un estil discret però no mancat de murrieria. Després continuen amb la seva feina. No fer-me cas és una de les actituds que jo valoro més en les persones que conec. Constato aquí que els d’Enserio dissenyen al voltant d’una taula de ping-pong. Què vol dir això? Vol dir que el joc està present en la seva jornada laboral. Però fixem-nos en el detall: han triat una taula de ping-pong i no un camp de futbol, i no una pista de bàsquet, i no una piscina de waterpolo. Això deu voler dir alguna cosa. El ping-pong va servir perquè el president Nixon es fes amic del president Mao. En van dir la diplomàcia del ping-pong. El joc al servei de la pau, de l’amistat i també de la creativitat. Perquè aquell acostament entre dues potències antagòniques va ser també una gran demostració que l’estirada diplomàcia tenia altres versions: hi havia la creativa i també la recreativa.

Els hi dic tot això als d’Enserio i el seu riure, aquest cop, té un toc que va més enllà de la murrieria. És com si planegessin fer-me una broma una mica salvatge. Aquest cop opto per observar-los mentre treballen amb la voluntat de procurar per la meva espatlla. D’una punta a l’altra de la taula de ping-pong d’Enserio, en Ferran i Miquel, o en Miquel i en Ferran, es van llançant idees a la velocitat asiàtica de les pilotes de ping-pong. Les idees són recollides i llançades de nou a un ritme de tifó. I així, i sobre aquella taula, van disparant-se les creacions més sorprenents, diverses, nutritives, a vegades escandaloses, en alguns cops al límit de la provocació, sempre, això sí, honestes i brillants. Ser honest i ser brillant no sempre són condicions que puguin aplegar-se sota un mateix sostre.

A l’estudi dels d’Enserio hi ha, més enllà de la taula de ping-pong, un element que desborda i neutralitza l’equilibri estètic que els dissenyadors s’imposen: en un racó de la paret hi penja una llonganissa. Sota aquesta peça valuosa hi ha un petit taulell amb un bon ganivet que, de tant en tant, llesca l’embotit. Per rebre el client o per encarar les campanyes més audaces és bo tenir a mà una mica de llonganissa. Ja enxalivo. Surto dient que a les cases de pagès, abantes o antes, et rebien amb una capsa de galetes o uns talls d’embotit, i el porró o l’ampolla de garnatxa, i dic que els d’Enserio són part d’aquesta tradició. La llonganissa, doncs, no és cap broma, afegeixo, no és cap provocació, és part de la filosofia de la casa que es basa sempre a tocar de peus a terra, en no perdre de vista el món que els envolta, a assumir que ells i la llonganissa són part d’aquests dies i d’aquests paisatges. La llonganissa, continuo, recorda que tot s’acaba i que a la vegada tot torna a començar. La roda del temps, en aquest cas, és representada per un embotit penjat d’un clau de la paret, un embotit que espera les visites o que senzillament confia amb la gana d’en Ferran i d’en Miquel. Al final de totes aquestes barbaritats, aconsegueixo el que pretenia, o sigui, uns talls de llonganissa i un tros de pa amb tomata. Un cop ben atipat dic que tinc pressa i que he d’anar a fer un recado. M’acomiado amistosament i agafo la porta que du al carrer. Aquesta mainada, com dirien a casa, és curta de jornal.

Soc a l’escala que m’ha de dur al carrer. I cada cop que tanco la porta d’Enserio tinc la sensació que sentiré el bot frenètic de la pilota i el colpeig encara més impacient de les pales de ping-pong. O el pas encara més elèctric de les idees d’aquests dos. Però no sento res, només les meves passes repicant l’escala. A vegades tinc la temptació de desfer el camí i espiar-los pel forat del pany i veure’ls treballar, elucubrar, menjar molta llonganissa, jugar i fer-se bromes a l’estil de dos pallassos que fan una gran batalla de pastissos. Qui sap si m’han fet cas i els d’Enserio han creat, finalment, la famosa divisió De Part de Riure dedicada al joc, a la broma, a la provocació més animal? Llavors em passa pel cap una idea que té un llepada de disbarat: si Enserio treballa sobre una taula de ping-pong i amb una llonganissa penjant, potser, i forçant el trencament de motlles i la provocació més delirant, De Part de Riure treballaria sobre l’escriptori de caoba d’un banquer i el que tindria penjant a la paret serien les vistes d’una platja tropical al capvespre, seguint el delirant estil Muebles la Fábrica.

Em poso la mà al front, vull pensar que no tinc pas febre. Segueixo baixant l’escala. Cap a la sortida del laberint. Abans d’arribar a baix sento un crit que em frena. Algú xerra: «Aguirre, hem encetat una altre llangonissa. No en vols pas? És la veu d’en Miquel. Contesto amb un «sí» una mica afanyat i una mica golafre. Llavors esclaten unes rialles sobre tot el túnel de l’escala. No sé si sortir al carrer o tornar cap a l’estudi. Vosaltres què faríeu?

Miquel Aguirre
Escriptor i periodista

Ai, els Enserio... Me’ls estimo. Som veïns d’estudi, porta amb porta. Som amics. I fa molt de temps que fan el disseny d’Escenaris Especials. Tot va començar l’any 2009, quan en Miquel Amela se’m va apropar i em va dir que em regalaria un logo per a aquest projecte que jo llavors estava començant, i que tenia l’objectiu de fer teatre amb persones amb discapacitat. Des de llavors, més o menys sempre que he hagut de prendre una decisió important a la vida, li he explicat abans a en Miquel Amela. Els Enserio tenen el talent de veure més enllà de l’horitzó; són ordenats, afilats i senzills, tenen la capacitat de sorprendre’t cada vegada amb una idea nova, que al mateix temps, et fa sentir com a casa. Com tastar un gelat que no havies provat abans, però que alhora et porta records d’infantesa. Molt estrany. Són brillants. El que més m’emociona és el moment en què t’ensenyen la idea. En Ferran i en Miquel, tots dos, s’asseuen davant teu i t’expliquen la imatge que han pensat per al nou espectacle. I tu els mires, els escoltes i penses: “Per què no se m’ha acudit a mi? És clar! Només podia ser aquesta imatge!”. Per mi, els Enserio fan el mateix que fa un bon guionista escrivint un bon final per a una pel·li: quan la mires, penses: “Ostres, quin gir! No me l’esperava! Però només podia acabar així”. Si esteu perduts, si teniu dubtes existencials, si us aniria bé encarrilar la vostra vida... o si, senzillament, voleu un logo: truqueu-los. Us escoltaran, us entendran i tindran una bona idea. Després, ja no podreu viure sense ells i voldreu tenir-los sempre porta amb porta.

Clàudia Cedó
Dramaturga i directora d’Escenaris Especials

L’Alícia va ser el vincle. I com que als amics els fas cas a cegues, vaig anar a petar a Enserio. Els vaig parlar en anglès per molar més, em van enganxar i els vaig molar igual. Enserio és un equilibri perfecte, en Miquel i en Ferran. Un compensa l’altre i l’altre l’un. En Ferran i en Miquel. Mira, ara escric sobre ells i em venen ganes de veure’ls. Quan ens trobem sempre és per la feina (o sigui, per la vida) i sempre riem bastant, i bastant bé. I la vida és això. Sempre buscant com transmetre. Un encàrrec, uns vins que són una vida, un poble, una gent, uns avis, una passió, una bogeria. Rim i Enserio. Enserio i Rim. Tenim un grup de Whatsapp. M’agrada el seu estudi perquè no és al mig de Barcelona, és a Banyoles i Banyoles mola, mola perquè hi son ells i un caliu, un caliu de gent que escalfa. Rim va arribar al seu estudi en pilotes i va sortir amb el millor vestit que podia tenir. Nou etiquetes que defineixen una vida viva. Treballen en profunditat, són com una bona banda de música. Les seves creacions, com les bones cançons. Pots escoltar-les mil vegades i encara et remouen. Seriously.

Jordi Esteve
Viticultor

En Enserio aprendí a montar en bici, a utilizar InDesign por encima de todas las cosas, a nombrar archivos, a escuchar Nada Surf los viernes, a debatir sobre feminismo-separatismo-ciclismo y no llegar a ningún sitio (o eso creíamos). A reírme de todo, a hablar por teléfono con clientes sin que apenas me tiemble la voz, a obsesionarme con el trabajo, y a no obsesionarme también. A repasar este texto 38 veces, a escribirlo en un cuaderno en vez de abrir un Word, a tachar, a no odiar a mis jefes, a rematar fuerte en el ping-pong, a entender el catalán más auténtico —¡Tu rai!—. A comer sano, a merendar dulce, a compartir bocadillos, pero a comer sano, ¿eh?

Que los abrigos no se cuelgan en la silla, que el orden es muy importante para todo, que las manías no están tan mal. Que los diseñadores hemos venido a jugar, que Better Call Saul es mejor que Breaking Bad, que no hay nada como vivir en tu ciudad. También que no hay nada más molesto que unos reflejos en la pantalla del ordenador (bueno sí, un jefe que te lo recuerde).

Y no sé, que las prisas son malas pero es lo que hay. Que Internet está muy bien pero más bien está encerrarse en una habitación sin wifi ni nada, solo con unas tijeras y un par de cajas de cartón. Que una niña de dos años puede alegrarte el día con una visita de 15 minutos. Que es difícil escribir una carta de agradecimiento y no parecer Paulo Coelho en sus peores días.

Marina Guadix
Estudiant en pràctiques

Quedem per telèfon. Tenim un disseny expositiu entre mans i la imatge gràfica ha de ser l’adequada, un treball en equip per un resultat unitari. Arribem a l’estudi. Intercanviem quatre paraules desenfadades abans de començar. Parlant de tot i res sempre acabem explicant alguna cosa curiosa. “L’altre dia vaig llegir que l’origen de les pools dels skaters es troba a Finlàndia...” Seiem i els expliquem l’encàrrec del projecte expositiu. Escolten. No solen dir gaire res. Alguna pregunta puntual, sobretot del concepte. Veus que aquells dos caps analitzen el que diem. Emmagatzemen informació i segueixen en silenci. Escolten. Hi ha persones que senten i d’altres que escolten. Enserio escolta i entén. Expliquem d’on surt la proposta i perquè no pot ser d’altra manera. Escolten. Seguim explicant fins que no queda cap racó per explorar. És curiós però sempre els agrada la proposta. Ja estem. Sempre tenim la tranquil·litat que la feina ja està encarrilada i acabem altra vegada parlant de coses vàries. Quan tornem a quedar ens presenten una única proposta. Com ha de ser. No hi ha d’haver opcions si tens les coses clares. Ens han entès, ens mostren una gràfica perfectament lligada a la idea que teníem de l’espai. Un resultat precís, meticulós, rigorós, elegant. Simplement impecable. Enserio escolta, entén i resol.

Espai Androna
Arquitectura efímera i disseny

Estiu de 2014. M’encarreguen un projecte editorial i em diuen que hauré de treballar amb uns tal Enserio. Hmm… Amb un nom com aquest, no anem pas bé, penso, suspicaç. Uns que volen fer veure que se saben riure d’ells mateixos i que alhora fan bona feina, i que s’empesquen un nom tan poca-solta com Enserio? (“junt i sense accent”, es van afanyar a aclarir més endavant, quan ja me n’havia fet amiga) Va, home, va!

I amb aquesta poca predisposició vam quedar perquè em presentessin el disseny del nostre primer llibre en comú. Tímids i ferms alhora, van defensar una proposta que transformava un projecte inicialment seriós i acadèmic en una col·lecció singular, desenfadada però enseriosa i gairebé juganera. No vaig poder evitar enamorar-me’n perdudament.

I des d’aleshores la història s’ha repetit unes quantes vegades. Presentació tímida però ferma. Propostes singulars, desenfadades però enserioses, gairebé juganeres, i afegiria (ara ho sé): mai perquè sí, meticuloses, imprevisibles, de vegades (també ho he de dir) necessitades d’una consulta amb el coixí, properes a l’artesania, inconformistes.

Absteniu-vos de trucar-los si espereu que us proposin exactament el que ja teniu al cap. Els Enserio no funcionen així. I us aviso: són molt tossuts.

Àgata Losantos
Editora